Agressivitat Infantil: prenguem-ne consciència.

 

Agressivitat Infantil és un terme que cada cop més està en boca de més persones. Està essent una de les principals queixes de pares i educadors respecte els infants i adolescents. Sovint ens trobem amb nens agressius, manipuladors o rebels  sense saber massa bé com actuar amb ells o com ajuda’ls per tal que canviïn les  conductes perjudicials cap als altres i cap a ells mateixos.

Tot i les diferents definicions sobre agressivitat que han anat evolucionat al llarg del temps, actualment parlem d’agressivitat quan es provoca un dany a una persona o a un objecte o animal, la conducta agressiva és intencionada i el dany és físic o psíquic.

L’agressivitat pot ser puntual o recurrent, entenent com a puntual les respostes verbals o físiques que es donen com a resposta a estímuls concrets i esporàdics (un mal entès, un canvi de plans inesperat, una incomprensió de la situació, una absència de satisfacció immediata dels propis desitjos, etc.) I com a recurrent, aquelles mateixes respostes agressives però que es produeixen una i altra vegada, tornant-se una resposta automàtica i una manera sistemàtica de comportar-se.

Principalment, un objecte i/o persona és l’origen del conflicte, però també ho són, la frustració, una incorrecta gestió de les emocions i una poca habilitat social. Aquests fets, juntament amb altres factors, poden donar sortida a comportaments de caràcter agressiu.

En el moment que aquesta agressivitat excedeix els cànons socialment acceptats (recordar que dins el repertori conductual d’un individu hi trobem l’agressivitat com a comportament possible) aquesta pot estar manifestant un trastorn de base.

A nivell orgànic pot desencadenar-se per alteracions hormonals i disfunció de determinats mecanismes cerebrals que poden influir en aquest comportament i la seva perseveració. A nivell psicològic pot relacionar-se amb un trastorn emocional caracteritzat per estats d’ànim amb símptomes depressius, baixa autoestima, necessitat d’autoafirmar-se i expressió d’un excés de tensió/angoixa.

Poden donar-se confusions alhora de diferenciar un comportament poc adequat d’un comportament clarament agressiu. El que diferencia, principalment, el comportament considerat habitual en nens petits (rabietes, reclams d’atenció…) del comportament pròpiament agressiu, és la intencionalitat de la conducta. És a dir, pretendre voluntàriament el mal o voler perjudicar objectes i/o persones que envolten l’infant.

Cal tenir en compte certs comportaments que són indicadors de possible futura agressivitat, tals com:

•Mentires repetitives, despreocupades i aparentment inconscients.
•Aparent indiferència o incapacitat per entendre els sentiments, pensament i dolor dels altres.
•Desafiaments a pares i família (propera i extensa) i professors/es.
•Desafiament de les normes de casa, de centre o socials.
•Desentendre’s de les responsabilitats i les conseqüències del seu incompliment tot i conèixer-les i havent estat avisat.
•Absència o mínima empatia, culpabilitat o remordiment.
•Furts a companys i pares.

A més a més, afegir totes aquelles mostres físiques com cops, agressions i comportaments desafiants i verbals, com insults, actituds desafiants (d’atac, de burla…), crits, baralles, discurs manipulatiu, etc.

Principals factors influents:

Es classifiquen en dos, d’una banda els orgànics/biològics i de l’altre els socioculturals. Els orgànics estan relacionats amb les hormones i mecanismes cerebrals, mentre que els socioculturals fan referència a un ventall més ampli. Entren en joc el context de la família (barri i relació/comunicació) i la família (estil educatiu, incongruència entre progenitors i modelatge/reforçadors).

L’entorn familiar és clau en el desenvolupament de l’infant. Els primers models de comportament als quals accedeixen els nadons es troben en el sí de la pròpia família i seran aquests mateixos patrons de comportament i comunicació els que aniran adquirint i reproduint al llarg del seu desenvolupament i creixement. És per aquest motiu que si ens trobem amb famílies amb un entorn on imperi el to de veu excessivament alt, un ús de vocabulari poc adequat, baralles i manca de respecte vers tots els membres de la família, els infants de les mateixes reproduiran exactament aquests comportaments (fet que es coneix com modelatge). A més a més, si els progenitors reforcen/premien (a vegades inconscientment) determinades conductes no adequades, per exemple donar una joguina com a resposta als plors/cops d’exigència, l’infant aprèn poc a poc que aquesta conducta és la millor manera d’aconseguir el que es vol (conegut amb el nom de moldejament).

Què podem fer?

Tot i no haver una recepta clau per a eliminar o evitar aquesta agressivitat, unes pautes d’acció aplicades per les persones del cercle més proper dels infants permetran una adequació i millora de la seva conducta.

Destacar en primer lloc la rellevància de l’adult com a model de bona conducta així com una congruència en la disciplina parental i un estil educatiu compartit (imposició de límits clars, saber dir “no”, utilitzar càstigs curts..). A més a més és recomanable buscar les causes del comportament inadequat per una millor comprensió de la conducta i parlar-ne en un clima de confiança, tot evitant posar etiquetes als infants. Preferentment cal evitar càstigs i amenaces, ensenyar a canalitzar l’agressivitat i donar a conèixer estratègies alternatives per a la consecució d’objectius. Tot plegat sense deixar de banda l’entrenament del control d’un mateix (tolerància a la frustració, temps d’espera, endarreriment de la satisfacció…).

Quines són les conseqüències?

En el dia a dia, quan un infant té un comportament agressiu habitual, tan verbal com físic, el seu desenvolupament social i personal es veu condicionat; sovint les relacions amb els iguals (infants de la seva edat de dins de l’escola o de fora d’ella) comencen a reduir-se, aquests comencen a aparta’l com a membre del grup, mostren indiferència davant la seva presència, l’esquiven, alguns hi interaccionen de manera poc correcte (respostes físiques -cops, travetes- o verbals -crits, insults-)… petits gests que es van sumant i fan que l’infant agressiu quedi, a poc a poc, exclòs d’aquest cercle i que, possiblement, mantinguin la seva conducta pertorbadora o fins i tot augmentin la seva freqüència. En aquest context es contemplarien les activitats extra-escolars i de cap de setmana que impliquin relació amb infants.

A més a més, aquesta peculiar conducta enterboleix les relacions amb els adults, no només a nivell familiar sinó també en l’àmbit escolar, siguin mestres o pares d’altres infants, persones del carrer i en general, altres adults que puguin interaccionar amb l’infant en qualsevol context imaginable. Aquests adults, tot i que amb més estratègies d’acció, també poden tenir dificultats per relacionar-se amb aquest infant i poc a poc anar degenerant la qualitat de les mateixes i/o anar-les reduint. Aquest fet l’acabaria apartant del context-situació i se l’aniria deixant de banda.

L’aprenentatge acadèmic i el personal (a casa i en altres contexts) es veuria afectat directament per la interferència que produirien les complicades relacions nen-adult, així com per l’absència d’elles, portant la majoria de vegades al fracàs escolar.

Així doncs, la conducta disruptiva sostinguda podria portar a una desadaptació social i escolar i un possible futur trastorn de caràcter neuròtic.

Sigui quina sigui la situació que es presenti, per sobre de tot cal ser pacients i constants i mantenir la calma en donar les consignes a seguir i les explicacions sobre les conseqüències. Davant d’agressions lleus en les que el dany cap a les persones implicades és mínim, és preferible l’actitud d’indiferència (estratègia coneguda com “extinció”). Aquesta facilitarà la reducció de la conducta i la possibilitat de fer-la desaparèixer. En casos en que l’agressió no pugui passar-se per alt, cal ser contundents aplicant o combinant estratègies com; “temps fora”, amb el que pretenem uns minuts de reflexió allunyat de tot estímul, la “sobrecorrecció”, amb la finalitat de reparar els danys causats amb escreix i/o el “reforçament negatiu”, encaminat a presentar una situació no desitjada per l’infant quan aquest emeti la conducta agressiva. No obstant això, la particularitat de cada cas determinarà l’ús d’una o altra estratègia.

En qualsevol dels casos, el “reforç positiu” ha de ser la preferència en tot moment, és a dir, cal recompensar (material o verbalment) les bones conductes que presenti i que són contraposades a la disruptiva per tal de fer més entenedor el concepte “ conducta adequada”.

Finalment afegir que no s’han de complaure les demandes de l’infant que hagin estat formulades amb comportaments poc admissibles, és a dir, no s’ha de permetre l’obtenció de beneficis si s’ha actuat de manera agressiva o incorrecta (“reforç” que sovint es dóna inconscientment).

Per acabar, mencionar que, davant les primeres conductes inadequades dels infants cal estar atents i parar atenció a aquestes situacions. En cas de ser puntuals i gestionables pels adults, aquests poden mantenir-se alerta i en cas de complicar-se lleument el seu control, consultar a un professional de la psicologia. Quan aquestes conductes agressives emeses per l’infant esdevinguin recurrents i estiguin fora de control per part de l’adult (progenitors principalment) cal iniciar (o reprendre) la consulta d’un professional de la psicologia que, després de les proves i avaluació pertinents estimarà si és necessària una valoració més extensa i concreta per part del psiquiatra o altres entesos en la medicina.

Qualsevol tipus de teràpia és més efectiva quan abans es comenci a aplicar. A edats més primerenques el pronòstic serà més positiu i les millores més notables, però no per això, i en cap cas, s’ha de descartar el tractament.

L’inici d’una teràpia és necessària i útil en qualsevol edat.